Aconsellat per la Mar, lloguem també un GPS, no sé pas com ho hauríem fet sense ell!
Amb la melodiosa veu gepesiana de la Marta, abandonem Melbourne que estava amb un trànsit molt dens pel damunt del 
West Gate Bridge.
Enfilem la carretera cap a la costa en direcció Geelong, fins arribar a Torquay on es considera que comença la Great Ocean Road.
Un seguit de pobles costers van lligant els quatre-cents quilòmetres de costa plena de penya-segats, platjes, i onades descomunals que espeteguen en el rocam. Alguns agosarats surfistes aparquen llurs cotxes per baixar una estona a aigües de l'Índic i agafar unes ones per surfejar.
Tot plovent vam anar seguint la serpentejant carretera, travessem Anglesea i uns minuts després veig un tot terreny de la policia amb tota la lluminària encesa. Ufff, sembla que era per mi. Doncs, si, es veu que en un tram de seixanta anàvem a 81km/h. Per tant, i sense massa explicacions multa al canto!!!
Bon inici per l'esquerra, vaig pensar. Però les vacances continuaven i després d'unes hores més seriot vaig poder gaudir altre cop de tot el que vivíem en aquell indret. Primera multa de la meva vida i havia de ser a l'altre cap de món, una més per explicar-ne.
La carretera s'allunya de la costa passat Apollo Bay i passem entremig de boscos d'eucaliptus que formen part de Otway National Park.
Visitem el far d'Otway i hi pugem enmig d'una pluja incessant, les onades trenquen damunt les roques i el soroll és ensordidor, gran espectacle.
En el camí cap de tornada del far, ens aturem per veure si veiem algun koala, doncs la senyora que ens ha venut les entrades del far ens ha dit que se'n veuen força. I que una vegada en veus un, després ja en veus un grapat.
I efectivament quina raó que tenia.
Per la tarda seguim la ruta costanera cap a Port Campbell, on tindrem el privilegi de contemplar una de els meravelles de la natura, els anomenats Dotze Apòstols.
Uns quilòmetres més enllà tornem a aturar-nos per observar la roca calcària erosionada que és coneguda com London Bridge o London Arch també.
Ja es comença a fer fosc i ens queda un bon tram fins arribar a Portland on ahir tarda, vam contractar el lloc on dormir. Després de mil-i-una filigranes aconseguim arribar al Belleveue Backpacker, on un parell de vellets ja ens esperaven mentre la pluja no deixava de caure.
Ens ensenyen l'aposento on passarem la nit, jajajaja...
Es tracta d'una rulot, crec que és del circ de l'Angel Cristo quan encara caminava dret.
Teniu aquí unes imatges, però mai podreu sentir l'olor de rònic i humitat que els nostres gelats nassos van percebre.
Anem a sopar a Portland, amb la por al cos per si no sabem tornar. Sopem bé i tornem sobre les nostres petjades a la casa-rulot.
West Gate Bridge.
Enfilem la carretera cap a la costa en direcció Geelong, fins arribar a Torquay on es considera que comença la Great Ocean Road.
Un seguit de pobles costers van lligant els quatre-cents quilòmetres de costa plena de penya-segats, platjes, i onades descomunals que espeteguen en el rocam. Alguns agosarats surfistes aparquen llurs cotxes per baixar una estona a aigües de l'Índic i agafar unes ones per surfejar.
Tot plovent vam anar seguint la serpentejant carretera, travessem Anglesea i uns minuts després veig un tot terreny de la policia amb tota la lluminària encesa. Ufff, sembla que era per mi. Doncs, si, es veu que en un tram de seixanta anàvem a 81km/h. Per tant, i sense massa explicacions multa al canto!!!Bon inici per l'esquerra, vaig pensar. Però les vacances continuaven i després d'unes hores més seriot vaig poder gaudir altre cop de tot el que vivíem en aquell indret. Primera multa de la meva vida i havia de ser a l'altre cap de món, una més per explicar-ne.
La carretera s'allunya de la costa passat Apollo Bay i passem entremig de boscos d'eucaliptus que formen part de Otway National Park.
Visitem el far d'Otway i hi pugem enmig d'una pluja incessant, les onades trenquen damunt les roques i el soroll és ensordidor, gran espectacle.
En el camí cap de tornada del far, ens aturem per veure si veiem algun koala, doncs la senyora que ens ha venut les entrades del far ens ha dit que se'n veuen força. I que una vegada en veus un, després ja en veus un grapat.
I efectivament quina raó que tenia.
Per la tarda seguim la ruta costanera cap a Port Campbell, on tindrem el privilegi de contemplar una de els meravelles de la natura, els anomenats Dotze Apòstols.
Uns quilòmetres més enllà tornem a aturar-nos per observar la roca calcària erosionada que és coneguda com London Bridge o London Arch també.
Ja es comença a fer fosc i ens queda un bon tram fins arribar a Portland on ahir tarda, vam contractar el lloc on dormir. Després de mil-i-una filigranes aconseguim arribar al Belleveue Backpacker, on un parell de vellets ja ens esperaven mentre la pluja no deixava de caure.
Ens ensenyen l'aposento on passarem la nit, jajajaja...
Es tracta d'una rulot, crec que és del circ de l'Angel Cristo quan encara caminava dret.
Espectacular també, Austràlia no deixa de sorprendre'ns.
Fa un fred que pela i la pluja espetega sobre el teulat metàl·lic de la nostra caseta. El padrí ens deixa un calefactor per caldejar l'ambient, però ni amb un feix de mantes que trobem pels armaris en hi ha prou per agafar escalfor.
Teniu aquí unes imatges, però mai podreu sentir l'olor de rònic i humitat que els nostres gelats nassos van percebre.Anem a sopar a Portland, amb la por al cos per si no sabem tornar. Sopem bé i tornem sobre les nostres petjades a la casa-rulot.
