El guia, l'Andreé, ens va fer presentar:
- família d'holandesos, pares i parella, només sabien anglès la filla i el gendre;
- família de tres: pare d'Uruguai la mare de Xile, i el nen d'uns divuit anys. Vivien a New Jersey, i eren amb els únics que podíem parlar sense esprémer el cervell per tal de dir quatre frases més o menys ben fetes amb la llengua anglesa...van resultar ser encantadors i ens van aconsellar què fer a Sidney,doncs hi havien viscut feia anys, a la part alta, i tant la Karen com el José Juan volien tornar a viure-hi, segons ells, que han viatjat molt " és la ciudad más linda del mundo, junto con Rio de janeiro".
- La Vicky, de Nova Zelanda, infermera, però moolt especial, una barreja, entre una granjera de galtes vermelles i un parc d'atraccions.
- Una parella, gran, que vivien prop de Melbourne, i que tenien un sentit del humor genial; ella també em va explicar que havia viatjat molt: sudàfrica, Espanya, França... i per últim
- la Lisa, una joveneta, dolceta sueca, que ella tota sola, s'havia apuntat a l'excursió. També ha viatjat molt i viscut entre altres llocs a Sidney, ja veus tan jove i ha estat a tots els continents, ah! havia estudiat espanyol a Suècia, i era molt graciosa quan de tan en tan ens deia alguna paraula amb espanyol: " el guia me está estresado, no! estresando" estoy caliente, no! tengo calor!, molt bona nena...
Les terres vermelloses comencen a envoltar-nos per tot arreu, tant com allarga la vista.
Som-hi, ruta cap a l'Uluru. De moment el nostre guia ens va dir que no li anava bé el micròfon i que ens intentaria parlar amb veu alta, al cap d'unes hores el micròfon va anar, ais... l'Andrée!!! Caràcter alemany amb un accent molt fort i que es feia a vegades difícil d'entendre... vam fer paradeta al Camel Farm, hi havia tour amb camells, i cangur de regal... tornem a engegar carretera, el paisatge dels següents tres dies sempre seria rutinàriament preciós i salvatge: vermellós, blau del cel i verd del "bush". Les carreteres es feien llargues però el son alleugerava aquest avorriment.
Una altra parada ens va començar a atançar a les pintures aborígens, jo hi vaig caure, sabia que el guia ens havia dit, que els diners anaven a parar a mans de l"artista" que havia pintat els quadres, sé que a part dels records que pugui tenir d'aquesta terra, l'altra cosa que m'enduré serà els colors amb els quals els aborígens feien les seves pintures.
- família de tres: pare d'Uruguai la mare de Xile, i el nen d'uns divuit anys. Vivien a New Jersey, i eren amb els únics que podíem parlar sense esprémer el cervell per tal de dir quatre frases més o menys ben fetes amb la llengua anglesa...van resultar ser encantadors i ens van aconsellar què fer a Sidney,doncs hi havien viscut feia anys, a la part alta, i tant la Karen com el José Juan volien tornar a viure-hi, segons ells, que han viatjat molt " és la ciudad más linda del mundo, junto con Rio de janeiro".
- La Vicky, de Nova Zelanda, infermera, però moolt especial, una barreja, entre una granjera de galtes vermelles i un parc d'atraccions.
- Una parella, gran, que vivien prop de Melbourne, i que tenien un sentit del humor genial; ella també em va explicar que havia viatjat molt: sudàfrica, Espanya, França... i per últim
- la Lisa, una joveneta, dolceta sueca, que ella tota sola, s'havia apuntat a l'excursió. També ha viatjat molt i viscut entre altres llocs a Sidney, ja veus tan jove i ha estat a tots els continents, ah! havia estudiat espanyol a Suècia, i era molt graciosa quan de tan en tan ens deia alguna paraula amb espanyol: " el guia me está estresado, no! estresando" estoy caliente, no! tengo calor!, molt bona nena...
Les terres vermelloses comencen a envoltar-nos per tot arreu, tant com allarga la vista.
Som-hi, ruta cap a l'Uluru. De moment el nostre guia ens va dir que no li anava bé el micròfon i que ens intentaria parlar amb veu alta, al cap d'unes hores el micròfon va anar, ais... l'Andrée!!! Caràcter alemany amb un accent molt fort i que es feia a vegades difícil d'entendre... vam fer paradeta al Camel Farm, hi havia tour amb camells, i cangur de regal... tornem a engegar carretera, el paisatge dels següents tres dies sempre seria rutinàriament preciós i salvatge: vermellós, blau del cel i verd del "bush". Les carreteres es feien llargues però el son alleugerava aquest avorriment.
Una altra parada ens va començar a atançar a les pintures aborígens, jo hi vaig caure, sabia que el guia ens havia dit, que els diners anaven a parar a mans de l"artista" que havia pintat els quadres, sé que a part dels records que pugui tenir d'aquesta terra, l'altra cosa que m'enduré serà els colors amb els quals els aborígens feien les seves pintures.
Granja de camells, recordem que tant els crien per la carn,
com per a curses també alguna espècie en concret.
Parada per dinar, no cal que sigui tipus restaurant Ferran Adrià, però durant tres dies la cosa era simplement sandvitxos.
Anem rumb a Parc Nacional Uluru Kata Tjuta, on trobarem l'Uluru o també conegut com Ayers Rock, formació que emergeix enmig de la vermelló tot d'una peça i símbol religiós i venerat pels pobles aborígens.
El 1987 fou declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat.
El següent destí era el centre cultural aborígen ( Tjukurpa) on es podia veure com ells ens expliquen com nosaltres hem de veure i respectar les seves lleis, les seves creences, no ens diuen que no, ens diuen si, passeu, mireu i coneixereu la nostra cultura però també respecteu-la.
Aquesta va ser la última parada abans d'arribar al peu del Urulu. Mentres ja el vèiem venir, no tinc paraules només puc dir que és espectacular, ho és perquè contínuament canvia el seu aspecte. El dia estava ennuvolat, però no importa.
Aquesta va ser la última parada abans d'arribar al peu del Urulu. Mentres ja el vèiem venir, no tinc paraules només puc dir que és espectacular, ho és perquè contínuament canvia el seu aspecte. El dia estava ennuvolat, però no importa.
Té una alçada de 318 metres i el perímetre supera els 8 kilòmetres, realment quan el comences a divisar i et vas atansant et quedes bocabadat de la immensitat del mateix.
Hi donem el tomb tot caminant, unes tres hores rodejant l'Uluru. Cada pas et mostra unes formes diferents, la llum s'hi reflexa en la roca. L'erosió hi ha fet la seva feina també. Es va fer "curt".
Hi donem el tomb tot caminant, unes tres hores rodejant l'Uluru. Cada pas et mostra unes formes diferents, la llum s'hi reflexa en la roca. L'erosió hi ha fet la seva feina també. Es va fer "curt".
De tant en tant un pausa per observar la magnitud de l'Uluru.
El dia abans va ploure i els tolls que hi ha són ataronjats.
Seguidament no ens podiem perdre el "sunset" i veure l'espectacle de colors i així ho vam fer, també són moments indescriptibles que s'han de viure.
El sol comença a caure i el guia Andreé ens du cap a un mirador allunyat de l'Uluru per poder veure la incidència dels raigs solars a mida que s'esmorteixen sobre la gran roca en tot el seu esplendor, ja observem com la gent s'atura afilerant-se per veure aquest espectacle natural.
El sol comença a caure i el guia Andreé ens du cap a un mirador allunyat de l'Uluru per poder veure la incidència dels raigs solars a mida que s'esmorteixen sobre la gran roca en tot el seu esplendor, ja observem com la gent s'atura afilerant-se per veure aquest espectacle natural.
Amb unes pastes i cava fem els honors a tan increïble moment.
L'experiència del Outback es completa del tot quan enmig de la negra nit i del fred que fa, (som a l'hivern) el nostre guia ens treu els sacs de dormir (swags) i vora el foc i algun soroll llunyà d'algun dingo famolenc ens disposàvem a dormir.
El sopar també va ser autèntic: al foc, olles i una barreja de carn de cangur amb verdures vàries.
Varem tenir l'oportunitat i el privilegi de dormir ens els autèntics swags, com si fossim uns aussies de la terra, tot observant el grapat d'estels damunt nostre.
Experiència inoblidable i segurament irrepetible.
Feia un fred i una humitat també irrepetibles, jajajaja...
El fred calava, crec que no pujàvem dels sis graus, vora del foc es feia més lleugera la humitat de la nit.
L'espectacle però era únic: el cel era ple d'estels com mai havíem vist, una nebulosa immensa feia claror, i a la fi vorejant el foc tots, bastant sorpresos i una mica espantats, per l'autenticitat de l'experiència i el fet que no sabíem si passaríem fred i algun dingo ens vindria a saludar.
L'espectacle però era únic: el cel era ple d'estels com mai havíem vist, una nebulosa immensa feia claror, i a la fi vorejant el foc tots, bastant sorpresos i una mica espantats, per l'autenticitat de l'experiència i el fet que no sabíem si passaríem fred i algun dingo ens vindria a saludar.
Cuinem el sopar en el foc que crema la llenya
que al matí hem recollit pel camí.
Soparet com abans una perola al foc i vinga verdures i cangur cap a dins.
Afortunadament els sacs de dormir eren genials i només vam notar la humitat de la nit quan a les cinc i quart del matí l'Andreé ens cridava essent encara de nit, les cinc de la matinada, i havíem de plegar el sac ben plegat per la següent.
Suposo que vam pecar de no preguntar per la roba que calia portar, però pel que veig tots estàvem igual, per fer-nos una idea: el pijama era el que portaves durant la resta del dia, poca roba, poc calenta i res d'aigua per netejar, autèntic outback.
La matinada era bona per veure més i més remenat de colors i núvols de formes increïblement irresistibles de no mirar-les, val la pena ens diem...
Suposo que vam pecar de no preguntar per la roba que calia portar, però pel que veig tots estàvem igual, per fer-nos una idea: el pijama era el que portaves durant la resta del dia, poca roba, poc calenta i res d'aigua per netejar, autèntic outback.
La matinada era bona per veure més i més remenat de colors i núvols de formes increïblement irresistibles de no mirar-les, val la pena ens diem...
Més imatges de l'Uluru
www.flickr.com
|
